Sense filtre

Gràcies, U.D. Sollerense

Hi ha detalls que, per petits que siguin, arriben a calar dins les persones. Aquest és el meu cas el dia d’avui quan he vist el reportatge del Setmanari Sóller sobre la presentació del futbol base solleric. Veure que, després de 33 anys de la seva fundació, el club U.D. Sollerense decideix tornar als colors dels seus inicis, en memòria dels seus fundadors, fa que aquella empresa baix la presidència del meu pare Ramon, sigui valorada i recordada de qualque manera.

És veritat que han passat molts d’anys sense que dins la memòria del club hagi tengut cabuda els seus inicis, però les coses han canviat i, per part meva, només puc tenir paraules d’agraïment pels actuals dirigents. Parlo a nivell particular, peró segur que la resta de jugadors que començarem a jugar aquells anys 75 i posteriors, comparteixen aquesta satisfacció. Gràcies per pensar en tots aquells que iniciaren aquella empresa.

Publicat en General | 6 Comentaris » |

Lliga Femenina: preparats per “disfrutar”, fins i tot perdent?

L’afició sollerica del bàsquet es troba (bé, ens trobam) davant una fita històrica que és, al mateix temps, un repte no només esportiu pel que fa a la trajectòria de l’equip femení de Lliga Femenina, sino també de mentalització col.lectiva pel que fa a les expectatives que la massa social del club es pugui crear.

Avesats a temporades i temporades de triomfs, fases d’ascens i, en definitiva, de només veure partits fàcils i victòries més que derrotes, arriba el moment, i s’ha de saber afrontar, de tot el contrari. S’ha de tenir molt clar que el Sóller Joventut Mariana jugarà a una de les millors lligues del món i que disposa d’un planter, tot i il.lusionant i entregat, limitat quant a pressupost, i per tant, lluny, molt lluny, de la majoria dels equips als quals s’enfrontarà.

Que ningú es deixi endur pels resultats esperançadors de la pretemporada, no serveixen de referència. I que tampoc ningú es deixi endur per un excessiu pessimisme si de València (aquest dissabte) les solleriques tornen amb un resultat molt abultat en contra. El rival, el Ros Casares, és d’una altra galàxia en tots els conceptes, per tant, enfront aquests rivals, es pot dir que no és la lliga del Mariana.

Hem de pensar que poden passar jornades i jornades encadenant derrotes, però això s’ha d’entendre com a normal i no cal dramatitzar, com tampoc s’hauria de passar a una excessiva eufòria en cas contrari. La temporada és llarga i, com a tal, l’aficionat s’ho ha de prendre amb calma. La salvació (fita del Mariana) pot estar al voltant de les 8 o 10 victòries en tota la temporada, per la qual cosa, el millor és anar setmana a setmana, gaudir dels partits a casa com el que és, el millor espectacle de bàsquet femení a nivell europeu que es pot veure i, si es guanya, doncs millor, i després esperar els resultats a fora com a un premi, que tota victòria que arribi així ho ha de parèixer.

En definitiva, haurem d’aprendre a gaudir també de les derrotes, cosa molt difícil, ja ho sé, però si ens començam a mentalitzar des d’ara mateix, segurament ens resultarà més fàcil. Val més que dediquem les nostes forces en indignar-nos de no tenir un pavelló digne i a temps. I és que sempre ens passa el mateix…

Publicat en General | 3 Comentaris » |

Detalls d’un destí turístic?

Fa uns mesos vaig fer un viatge per la zona de Cantàbria i Astúries i, visitant un poble turístic semblant en dimensions al nostre, em cridaren l’atenció dos detalls que vaig comentar amb els meus companys de viatge durant una bona estona, i poca cosa més. Ara, mig any després, un amic també ha visitat la zona i, cas curiós, el primer que m’ha comentat és el mateix que em cridà l’atenció. Aquesta coincidència em porta avui a fer públic el tema, només com un exemple a tenir en compte si realment ens volem definir com a ciutat turística.

Es tracta de la vila de Cangas de Onís (Astúries). Situat a l’interior de la província és el pas obligat per ascendir al monestir de la Verge de Covandonga i dels famosos llacs, en ple “Picos de Europa”. Famós pel seu pont romànic on penja la també famosa creu, símbol d’Astúries, dia a dia, festiu o no, s’omple de gent, tant de pas, com també per establir-se com a destí propici als esports de muntanya, senderisme, etc. etc. Salvant les distàncies, la seva fesomia té certa semblança amb Sóller. Però el que ens cridà l’atenció és que ells sí tenen clar del que viuen i el que han de fer per conservar-ho. I aquí nosaltres tenim molt a aprendre:

Per un costat oficina municipal d’informació turística oberta matí i capvespre i de cap a cap de setmana, atenció continuada (dos o tres empleats) i, si no basta, atenció telefònica durant les 24 hores.

I, per altra banda, la neteja dels carrers. Tot el cas antic i comercial està net com una patena des del matí fins el vespre, i també de dilluns a diumenge. Papereres que pareixen recent estrenades cada dia (i mai plenes). Carrers agranats i regats a primera hora del mati i una brigada de vigilància constant per repetir la neteja cada vegada que calgui, sia l’hora que sia i sia, dia feiner o festiu. Només són dos detalls, però no us pareix que aquí hauríem de fer el mateix, entre altres coses?

Publicat en General | 2 Comentaris » |

El Polígon de Pin i Pon

Aquesta ciutat està maleïda. No és una afirmació generalitzada però, pel que fa a les obres públiques sempre ens topam amb un munt de complicacions. A les que solen venir per factors externs (concursos, adjudicacions, empreses fantasmes, comissions de dubtosa legalitat, etc. etc,) cal afegir-hi les que ens posam nosaltres mateixos. I la darrera pareix que dur el camí de moltes altres de trist record. Es tracte del famós Polígon de Son Angelats (antigament conegut pel de Son Puça). Està maleït des del principi, començant per un canvi d’ubicació, seguit per una disminució de superfície de la que estava prevista inicialment i acabant (només per ara) per la fórmula de compra o lloguer.

No vull entrar a valorar si les decissions que s’han pres fins el moment són o no les correctes, però a Sóller tenim el mèrit de sempre trobar ossos en el lleu a tot. I mentrestant el temps passa i el problema que realment tenim no es soluciona. Els nostres industrials necessiten un lloc de manera urgent i fàcil i així no hi ha manera de anar avançant. Tan dificil és fer les coses més senzilles? No són els afectats els qui s’han d’adaptar a les idees i/o interessos de les institucions públiques, és a l’inversa i si no es té clara aquesta prioritat el tema es polititza, s’enroca i el que es pot fer amb un any, s’eternitza (com el Pla d’Horts i Tarongers, per posar només un exemple dels tants que hi han i malauradament hauran).

Entre moure, llevar, posar, vendre, llogar, discutir, negociar, i per què no? pessigar qualque cosa, pareix com si d’un joc es tractàs: “El Polígon de Pin i Pon”.

Publicat en General | 4 Comentaris » |

El fracàs de l’atletisme espanyol olímpic

Un cop acabats els jocs olímpics, la collita de metalls per part de la delegació espanyola ha estat, per dir-ho simplement, interpretable. Per uns és millor perquè la qualitat dels metalls ha augmentat, i per altres haurà estat pitjor perquè el número de medalles ha baixat lleugerament (en concret una). Lluny, aixó sí, del que els més optimistes esperaven, és a dir, superar les 22 de Barcelona 92. I la vertiat és que, si aquest cop no s’ha aconseguit, només és pel fracàs de l’atletisme.

No és menys cert que algunes medalles s’han perdudes en altres modalitats on s’esperava obtenir-ne, exemples com la triatló, l’actuació de la mallorquina Marga Fullana, alguna en judo, i altres que ara mateix no se m’acudeixen. Però aquestes han quedat compensades amb altres inesperades, com la de vela en classe “Tornado”, la de ciclisme femení en pista, o una d’esgrima, entre altres. Al final, si sumes i restes, guanyes el que et mereixes.

Però el cas de l’atletisme no té consol. Només estigueren al nivell esperat el dia de la desfilada inaugural, quan es montaren una bona festa enmig de la pista que fou el centre d’atenció de tot l’estadi.I tal volta també varen tenir el seu mèrit a l’hora d’esgotar els mils de preservatius que es varen repartir a la villa olímpica, vist després, el rendiment de molts d’ells a l’hora de competir. Res a dir d’aquells que, fent les seves millors marques personals o fins i tot récords nacionals, no pogueren optar a medalla (el que fa el que pot no està obligat a més), però casos en què s’han estat preparant durant quatre anys per l’ocasió, que han estat inclosos dins el Pla ADO, o sia, subvencionats, i que són atletes amb experiència, les excuses del seu fracàs són, com a mínim, males d’entendre. Que si un ha begut massa aigua, que si l’altre no ha pogut aguantar els darrers metres, que si “les cames no m’anaven bé“, o que “he tingut problemes estomacals“, o si la calor per aquí i la humitat per allà, etc. etc. Què és que els altres competidors no bevien, menjaven, entrenaven i patien la mateixa calor i la mateixa humitat que els espanyols?

Vaja, que som els reis de la festa i la patxanga i, a partir d’ara, també ho serem de les excuses. Ens hauríem de plantejar si canviar aquest Plan ADO o bé que els atletes no han entés gaire bé les sigles i han interpretat “Atletas Descansando Olimpicamente”.

Publicat en General | 1 Comentari » |

El Sense Filtre que vull

Avui, uns mesos després d’haver deixat de fer la meva columna d’opinió a les pàgines del Sóller, m’he engrescat amb aquesta aventura de les “noves tendències” que ens aporta un Blog, dins un món de cada vegada més estès, el de la premsa digital.

Els qui em coneixen com a columista saben que, agradi o no, la meva línia ha estat sempre de ser molt transparent a l’hora d’amollar, a vegades, opinions d’aquelles que molta genta pens i que poques s’atreveixen a dir. Aquesta premisa fou la que em va abocar a escriure en aquells moments i,ara, doncs podria dir que també. I d’aquí ve el nom d’aquest blog: Sense Filtre.

Segurament a vegades aniré més que errat en els meves apreciacions de l’actualitat, i també segurament, els molts o pocs que ho llegeixin així m’ho faran arribar mitjançant una contestació. També és una motivació més per a mí, això sí, només demanaria als internautes dues coses: un llenguatge correcte i respectuós, i que a més de comentar el seu acord o desacord de la meva opinió, em puguin fer alguna suggerència d’algun tema a comentar.

Sempre he estat partidari de responsabilitzar-se del que un opina, o sia, no amagar-se darrera l’anonimat i així ho he fet i predicat des de les planes d’aquest setmanari. Ara bé, comprenc que aquest món digital és molt propici a fer-ho i n’és una pràctica habitual i és un risc (que en principi estic disposat a prendre) a l’hora de ser correctes uns amb els altres, malgrat no pensar de la mateixa manera entre nosaltres i poder-ho fer públic. El meu compromís arriba fins aquest respecte mutu, si es sobrepassa, jo ho sento, però no m’interessen guerres que no condueixen a res més que a la mútua crispació i l’insult, per tant, una pèrdua de temps. Esperem que no sia així…

Publicat en General | Sense comentaris » |